(EN ESPAÑOL MÁS ABAJO – cuando vuelva a salir la portada)
Sal·lutacions cosmonautes,
no he vist “La Jungla de Cristal 4.0″, no per falta de ganes, sinó per aquella por a la decepció tan típica de qualsevol fan. Durant molt de temps has venerat una pel·lícula, un disc, o fins i tot una sèrie de TV, l’has integrat tant dins teu que qualsevol canvi pot acabar malament, o potser pitjor… si tot segueix igual, tindrà sentit? Una cosa semblant sentia dies abans de que sortís el nou disc d’Els Amics de les Arts. Alguns ja ho sabreu, el 2010 en aquest blog varem viure molt intensament la seva música, fins i tot vam arribar a col·laborar en un petit projecte amb ells. Així doncs, malgrat les enormes ganes de posar les grapes sobre d’aquest “Espècies per catalogar”, hi havia certa por de que no estigués a l’alçada de les expectatives. ja fos perquè el disc no era tant bo, o perquè la lògica i habitual idealització dels treballs anteriors em condicionava a l’hora d’enfrontar-m’hi. Però sóc un fan, i aprofitant l’hora d’esmorzar, vaig anar a comprar el disc només una hora després d’obrir les botigues. No podia esperar més.
Per fora, tot i que no em ve de nou, és evident que la imatge dels Amics ha canviat lleugerament. Ja no hi ha tot aquell color del “Bed & Breakfast”, i la nocturnitat típica de la joventut dóna pas a una excursió de diumenge al matí, d’aquelles que si t’has passat la nit de parranda no has pogut gaudir mai. Es parla de maduresa per tot arreu, que els Amics s’han fet grans, alguns fins i tot són pares, com en Bruce Willis, que en la seva versió 4.0 ja comparteix aventures amb la seva filla ja crescudeta. Aquesta maduresa diuen que es tradueix en un disc més tranquil que l’anterior, on les presses i les festes s’han acabat, i ara tocar recollir. Dit així, fer-se gran sona una mica avorrit.
Però tot i que aquesta imatge pugui semblar crepuscular, és tot el contrari. A les fotos ens trobem els Amics contemplant el naixement d’un nou dia, com nova és la manera de fer les coses en aquest treball (el primer disc on els Amics ja no tenen altres feines amb les que compaginar la gravació – i això es nota). Deixar l’eufòria juvenil una mica enrere no té perquè significar que els Amics ja no són divertits, ocurrents, ni totes aquelles coses que es deien d’ells amb el “Bed & Breakfast”. Simplement hi ha més experiència, més savoir-faire, i això també comporta que s’exigeixin molt més a ells mateixos. Potser per això aquest cop han comptat amb l’ajuda d’un productor, una tercera persona que sovint té la feina de treure el millor de tu; no sembla que s’hagin equivocat amb aquesta decisió.
No és que els Amics no fossin reflexius abans, que no fossin primmirats (per poc que els hem vist en un estudi, sabem que ho són molt), però ara han estat capaços de posar el fre i enfocar les coses amb més calma i minuciositat; dues qualitats que tot artesà necessita per la seva obra, i així és com s’han definit ells mateixos en aquest treball. Una altra novetat ben evident és que aquest disc, malgrat haver-se gestat entre quatre, ja tenia en compte una banda i una orquestració (i molts més recursos, no ho oblidem). Això es tradueix en cançons amb moltes més capes, detalls, i arranjaments que sorprenen, però també en un predomini de cançons més tranquil·les (no necessàriament “balades”). Com per compensar-ho, “Espècies per catalogar” també sorprèn amb una de les cançons més potents que han fet mai els Amics (candidata a tancar els propers concerts), així com peces que exploren nous sons o registres que no esperava sentir en un disc d’aquests ex-companys de pis.
Fins aquí pot semblar que Els Amics de les Arts hagin fet un canvi important de rumb, però en realitat segueixen essent els de sempre; tan sols han afegit uns quants ingredients més al caldo que fa 7 anys que cuinen. Potser no són sempre evidents, però hi ha molts senyals que ens demostren que encara es té en compte el seu bagatge. Que malgrat els canvis lògics que comporta el pas del temps, l’essència es manté (precisament per això van decidir aïllar-se del món una temporada tots quatre junts). Aleshores, què tenim? Tenim un nou “Jean Luc” amb final feliç, una cançó d’un personatge sense massa èxit que comença amb “L’home que…”, també tenim una cançó que juga amb les paraules, i fins i tot el Japó torna a tenir certa presència. Tampoc falta el toc de cultura Pop habitual, tenim exemples culturalment dispersos que van des de Schopenhauer a Gondry, passant per Morricone i Schiele, o nous viatges a la infantesa i al futur (aquest cop no tant apocalíptic). En definitiva, tenim Els Amics de les Arts de sempre, però en una versió 4.0. I tot i que diuen que la nova paternitat que ha arribat al grup els ha canviat, no patiu. Si en Bruce Willis és capaç de fer aterrar un avió al Central Park amb 50 anys, encara hi ha esperances. I si no, sempre ens quedarà el moment Peter Pan de la partideta al Guitar Hero.
Si no n’heu tingut prou, fem un breu repàs cançó per cançó d’aquest “Espècies per catalogar”:
L’affaire Sofia
L’anterior disc s’obria amb un dels seus grans hits, “Jean Luc”, que va donar nom a aquelles cites que fracassen malgrat que tot et vingui de cara. A “Espècies per catalogar”, aquest pobre desgraciat es redimeix només començar el disc, i “L’affaire Sofia” ens ofereix una de les cançons més optimistes i alegres del treball, que encara té aquest punt juvenil i insegur de “Jean Luc”, però amb un final ben diferent, on canviem Goddard per Schopenhauer, i esmorzar per afterhour.
L’home que dobla en Bruce Willis
Si el primer tema no és prou prova de la relació dels Amics amb el seu passat, un títol com “L’home que dobla en Bruce Willis” ens remet directament a homes que es disfressen per a festes infantils, o que maten d’altres homes. Una cançó que a nosaltres ens ha resultat molt de musical, tal i com passava amb la història de la Marta i en Jordi al “Bed & Breakfast”. L’Eduard Costa i en Dani Alegret arrenquen amb veu i piano una delicada introducció que contrasta amb l’explosiva lletra d’un avió aterrant al Central Park. Però és quan acaba la gran escena que comença de debò una altra història sobre homes poc afortunats. La música també creix en el que sembla una bonica història d’un encontre molt esperat, però que acabarà com ha d’acabar qualsevol història “d’homes” que expliquen els Amics. Malament. Una de les meves preferides, no només per la lletra, sinó també per la instrumentació.
Ramón Langa, l’autèntic home que dobla en Bruce Willis. Que sapiguem, no l’ha conegut encara.
Monsieur Costeau
No és la primera vegada que els quatre amics ens porten de viatge als seus records d’infantesa, c ja ho van fer amb “Per mars i muntanyes”. El Single “Monsieur Cousteau” és una cançó de viatges des de l’habitació, a través del tub catòdic i cintes VHS que ara trobareu en mercats de segona mà. Segurament una de les cançons que més recorda al “Bed & Breakfast”, amb una d’aquelles tornades que s’enganxen de mala manera, però que no per això resulta menys fresca. De fet, és molt humida.
Els Ocells
La canço més pausada del disc, que en moments ens fa pensar en Liberty Valance, i en d’altres, en l’èpica de “Liverpool”. Segurament sigui la cançó més senzilla del disc (que no simple), i per ara la que menys m’ha convençut, malgrat que gaudeixo molt de l’inici i la segona meitat. Em falten potser alguns al·licients més. Però de la mateixa manera que Liberty Valance ens va costar i poc a poc va entrar, amb aquesta està passant el mateix.
Louisiana o els camps de cotó
La història d’algú que va marxar sense avisar, i torna a donar senyals de vida. Tal i com amb “Els ocells”, la seva senzillesa contrasta amb la resta de cançons i per això fa que d’entrada destaqui menys. Però és una d’aquelles cançons que a mesura que l’escoltes va entrant cada vegada més, i que potser té aquella cosa que, al menys un servidor, li trobo a faltar a l’anterior. Cap de les dues és per una escolta superficial.
Carnaval
Una lletra que enllaça amb altres exercicis lletrístics com el de “Exercici Seixanta” o “Armengol”, una delícia pels lingüistes. I també la cançó més especial del disc, ja que els arranjaments són cosa del Col·lectiu Brossa. Ens ha fet pensar en Sisa. És una cançó plena de petits detalls i sonoritats per descobrir, melodies que et transporten i t’emocionen. Et passes mitja cançó amb un somriure als llavis, però acabes amb rebel·lia.
A aquestes alçades de la pel·lícula
Sona nova, sona diferent, però segueix sonant a Amics, i té una frescor molt destacable. Sens dubte una de les cançons on més fàcilment es notarà aquesta nova forma d’enfocar la composició, tenint en compte la banda, i sobretot les orquestracions. Canvis interessants, i la lletra i l’orquestra es fonen en un final èpic de pel·lícula.
Ciència-Ficció
Si a la primera frase ja ens parlen de Japó, ràpidament ens han enganxat. Això és jugar brut, nois. Una cançó inspirada en la pel·lícula “Olvídate de mi”, que segons tenim entès havia de ser més aviat electrònica, però al final va prendre una altra direcció, tot i que manté algunes sonoritats digitals toquiotes. Ens ha recordat també temps passats dels amics, segurament per l’elecció d’instruments, i ens agrada, però no direm que no ens hauria agradat sentir la versió més electrònica.
Miracles
Possiblement sigui la cançó que millor resumeix “Espècies per catalogar”, des de la lletra fins a la música. Ens parla d’aquesta nova aventura anomenada paternitat, i de la lluita de Peter Pan per intentar evitar lo inevitable. Sembla que sigui el final, el game over, però com dèiem abans, sempre hi haurà un moment per fer anar el Guitar Hero. En l’aspecte musical, la cançó és una barreja força eclèctica de registres, on demostren la seva habilitat per agafar qualsevol estil i fer-lo seu. Aquí brillen també els arranjaments i totes aquelles capes i capes de detalls i sonoritats. El final en clau femenina, fabulós.
L’arquitecte
Si “Miracles” ens parla de l’ansietat davant el fet de ser pare, la obligació de madurar i canviar la forma de fer les coses, aquí arriba el següent pas, que és l’etern sofriment dels pares respecte el devenir dels fills. Qui hagi pensat alguna vegada en tenir-ne, segur que ha tingut idees de com li agradaria que fos aquest fill, o fins i tot ha arribat a plantejar-se què ha de fer perquè tot surti bé. Això mateix han fet aquí aquests nous pares, posant-se en la pell d’un arquitecte, habituat a planificar-ho i dissenyar-ho tot. Cançó nocturna, tranquil·la, sense fer soroll per no despertar l’arquitecte, però amb un final que et treu la son, les ansietats i les pors. Bon dia arquitecte, relaxa’t, i deixa fer.
El matrimoni Arnolfini
El “perro verde” del disc. La cançó que va estar a punt de quedar-se fora per ser un registre nou per als Amics, i que contrasta amb el to pausat que predomina al disc. Amics, potser ara ja no cola allò del Rock Català de “4-3-3”, perquè ara s’han atrevit amb un Rock & Roll farcit d’alegria i bon rotllo, que contrasta amb una lletra fastiguejada al més pur estil “Les meves ex i tu”, sense planetes piruleta aquesta vegada. Com a tema de Rock no és precisament trencador, però gràcies a que fins i tot canviant de registre han sabut mantenir l’essència Amics, té aquella alegria tan pròpia que enganxa. Per cert, també m’ha suggerit una altra cosa: “vermell o bordeus?” I no vaig saber què dir…
Tots els homes d’Escòcia
Acabem amb una cançó que ens porta a l’agraïda escalfor d’un pub escocès. La cançó s’arrossega poc a poc, però cada vegada amb més força, i amb un toc de solemnitat pròpia d’un himne. Una cançó emotiva, i amb una fusió perfecte entre lletra i música. Per tancar el disc, aquest oda a la música cantada amb sentiment, una anècdota real que descriu molt bé la humilitat amb la que sempre s’ha presentat aquesta banda. Però amb aquest treball, en Joan Enric, l’Eduard, en Ferrán i en Dani, han demostrat que ja són molt més que uns simples “amics” de les arts.
I ara pots veure la mítica Entrevista Pirata que varem fer a Els Amics de les Arts:
1a part, 2a part, 3a part, 4a part.
Així com un resum del seu concert de la Garrinada 2010 a Argentona
I els videos del nostre especial projecte
Els Amics de les Arts cantan en Japonés
Els Amics de les Arts en el Saló del Manga
Els Amics de les Arts en español
[EN ESPAÑOL]
Saludos cosmonautas,
no he visto “La Jungla de Cristal 4.0″, no por falta de ganas, sino por aquel miedo a la decepción tan típica de cualquier fan. Durante mucho tiempo has venerado una película, un disco, o incluso una serie de TV, lo has integrado tanto que cualquier cambio puede acabar mal, o quizá peor … si todo sigue igual, tendrá sentido? Algo parecido sentía días antes de que saliera el nuevo disco de Els Amics de les Arts. Algunos ya lo sabréis, en 2010 en este blog vivimos muy intensamente su música, incluso llegamos a colaborar en un pequeño proyecto con ellos. Así pues, pese a las enormes ganas de poner las grapas encima de este “Especies por catalogar”, había cierto miedo de que no estuviera a la altura de las expectativas. ya fuera porque el disco no era tan bueno, o porque la lógica y habitual idealización de los trabajos anteriores me condicionaba a la hora de enfrentarme a él. Pero soy un fan, y aprovechando la hora del desayuno, fui a comprar el disco solo una hora después de abrir las tiendas. No podía esperar más.
Por fuera, aunque no me sorprende, es evidente que la imagen de los Amigos ha cambiado ligeramente. Ya no se encuentra aquel colorido del “Bed & Breakfast”, y la nocturnidad típica de la juventud da paso a una excursión de domingo por la mañana, de esas que si te has pasado la noche de parranda no has podido disfrutar nunca. Se habla de madurez por todas partes, que los Amigos han hecho mayores, algunos incluso son padres, como Bruce Willis, que en su versión 4.0 ya comparte aventuras con su hija ya crecidita. Esta madurez dicen que se traduce en un disco más tranquilo que el anterior, donde las prisas y las fiestas han acabado, y ahora tocar recoger. Dicho así, hacerse mayor suena un poco aburrido.
Pero aunque esta imagen pueda parecer crepuscular, es todo lo contrario. En las fotos nos encontramos Els Amics contemplando el nacimiento de un nuevo día, como nueva es la manera de hacer las cosas en este trabajo (el primer disco donde ya no tienen otros trabajos con las que compaginar la grabación – y eso se nota). Dejar la euforia juvenil atrás no tiene porqué significar que Els Amics ya no son divertidos, ocurrentes, ni todas aquellas cosas que se decían de ellos con el “Bed & Breakfast”. Simplemente hay más experiencia, más savoir-faire, y eso también conlleva que se exijan mucho más a ellos mismos. Quizá por eso esta vez han contado con la ayuda de un productor, una tercera persona que a menudo tiene el trabajo de sacar lo mejor de ti; no parece que se hayan equivocado con esta decisión.
No es que Els Amics no fueran reflexivos antes, que no fueran quisquillosos (por poco que los hemos visto en un estudio, sabemos que lo son mucho), pero ahora han sido capaces de poner el freno y enfocar las cosas con más calma y minuciosidad ; dos cualidades que todo artesano necesita para su obra, y así es como se han definido ellos mismos en este trabajo. Otra novedad evidente es que este disco, a pesar de haberse gestado entre cuatro, ya tenía en cuenta la banda y la orquestación (y muchos más recursos, no lo olvidemos). Esto se traduce en canciones con muchas más capas, detalles y arreglos que sorprenden, pero también con predominio de canciones más tranquilas (no necesariamente “baladas”). A cambio, “Especies por catalogar” nos sorprende con una de las canciones más potentes que han hecho nunca Els Amics (candidata a cerrar los próximos conciertos), así como piezas que exploran nuevos sonidos o registros que no esperaba oír en un disco de estos ex-compañeros de piso.
Hasta aquí puede parecer que Els Amics de les Arts hayan realizado un cambio de rumbo importante, pero en realidad siguen siendo los de siempre, tan sólo han añadido unos cuantos ingredientes más al caldo que hace 7 años que cocinan. Hay muchas señales, quizás no siempre evidentes, que nos demuestran que todavía tienen en cuenta su bagaje. Que a pesar de los cambios lógicos que conlleva el paso del tiempo, la esencia se mantiene (precisamente por eso decidieron aislarse del mundo una temporada los cuatro juntos). Entonces, ¿qué tenemos? Tenemos un nuevo “Jean Luc” con final feliz, una canción que habla de un personaje sin demasiado éxito y que comienza con “L’home que …”, también tenemos una canción que juega con las palabras e incluso el Japón vuelve a tener cierta presencia. Tampoco falta el toque de cultura Pop habitual, tenemos ejemplos culturalmente dispersos que van desde Schopenhauer a Gondry, pasando por Morricone y Schiele, o nuevos viajes a la infancia y al futuro (esta vez no tan apocalíptico). En definitiva, tenemos Els Amics de les Arts de siempre, pero en una versión 4.0. Y aunque dicen que la nueva paternidad que ha llegado al grupo los ha cambiado, no os preocupéis. Si Bruce Willis es capaz de hacer aterrizar un avión en el Central Park con 50 años, todavía hay esperanzas. Y si no, siempre nos quedará el momento Peter Pan de la partidita al Guitar Hero.
Si no habéis tenido suficiente, hacemos un breve repaso canción por canción de este “Espècies per catalogar”:
L’affaire Sofia
El anterior disco se abría con uno de sus grandes hits, “Jean Luc”, que dio nombre a aquellas citas que fracasan a pesar de que todo te venga de cara. En “Espècies per catalogar”, este pobre desgraciado se redime nada más comenzar el disco, y “L’affaire Sofía” nos ofrece una de las canciones más optimistas y alegres del disco, que aún tiene ese punto juvenil e inseguro de “Jean Luc” , pero con un final bien diferente, donde cambiamos Goddard por Schopenhauer, y desayuno por afterhour.
L’home que dobla en Bruce Willis
Si el primer tema no es suficiente prueba de la relación de Els Amics con su pasado, un título como “L’home que dobla en Bruce Willis” nos remite directamente a hombres que se disfrazan para fiestas infantiles, o que matan otros hombres. Una canción que a nosotros nos ha resultado muy de musical, tal y como pasaba con la historia de Marta y Jordi en el “Bed & Breakfast”. Eduard Costa y Dani Alegret arrancan con voz y piano una delicada introducción que contrasta con la explosiva letra de un avión aterrizando en el Central Park. Pero es cuando termina la gran escena que empieza de verdad otra historia sobre hombres poco afortunados. La música también crece en lo que parece una bonita historia de un encuentro muy esperado, pero que acabará como tiene que acabar cualquier historia “de hombres” que explican los Amigos. Mal. Una de mis preferidas, no sólo por la letra, sino también por la instrumentación.
Ramón Langa, el auténtico hombre que dobla a Bruce Willis.
Monsieur Costeau
No es la primera vez que los cuatro amigos nos llevan de viaje a sus recuerdos de infancia, ya lo hicieron con “Per mars i muntanyes”. El Single “Monsieur Cousteau” es una canción de viajes desde la habitación, a través del tubo catódico y cintas VHS que ahora se encuentran en mercados de segunda mano. Seguramente una de las canciones que más recuerda al “Bed & Breakfast”, con una de esos estribillos que se pegan de mala manera, pero no por ello resulta menos fresca. De hecho, es muy húmeda.
Els ocells
La canción más pausada del disco, que en momentos nos hace pensar en Liberty Valance, y en otros, en la épica de “Liverpool”. Seguramente sea la canción más sencilla del disco (que no simple), y por ahora la que menos me ha convencido, a pesar de que disfruto mucho el inicio y la segunda mitad. Me faltan quizá algunos alicientes más. Pero de la misma manera que Liberty Valance nos costó y poco a poc entróv, con esta está pasando lo mismo.
Louisiana o els camps de cotó
La historia de alguien que se marchó sin avisar, y vuelve a dar señales de vida. Tal y como pasa con “Els ocells”, su sencillez contrasta con el resto de canciones y por eso hace que de entrada destaque menos. Pero es una de esas canciones que a medida que la escuchas va entrando cada vez más, y que quizás tiene ese algo que, al menos un servidor, le echaba de menos al anterior. Ninguna de las dos es para una escucha superficial.
Carnaval
Una letra que enlaza con otros ejercicios letrística como el de “Exercici Seixanta” o “Armengol“, una delicia para los lingüistas. Y también la canción más especial del disco, ya que los arreglos son cosa del Col·lectiu Brossa. Nos ha hecho pensar en Sisa. Es una canción llena de pequeños detalles y sonoridades por descubrir, melodías que te transportan y te emocionan. Te pasas media canción con una sonrisa en los labios, pero acabas con rebeldía.
A aquestes alçades de la pel·lícula
Suena nueva, suena diferente, pero sigue sonando a Amics, y tiene una frescura muy destacable. Sin duda una de las canciones donde más fácilmente se notará esta nueva forma de enfocar la composición, teniendo en cuenta la banda, y sobre todo las orquestaciones. Cambios interesantes, y la letra y la orquesta se funden en un final épico de película.
Ciència-Ficció
Si en la primera frase ya nos hablan de Japón, rápidamente nos han enganchado. Esto es jugar sucio, chicos. Una canción inspirada en la película “Olvídate de mí”, que según tenemos entendido debía ser más bien electrónica, pero al final tomó otra dirección, aunque mantiene algunas sonoridades digitales tokiotas. Nos ha recordado también tiempos pasados de Els Amics, seguramente por la elección de instrumentos, y nos gusta, pero no diremos que no nos hubiera gustado oír la versión más electrónica.
Miracles
Posiblemente sea la canción que mejor resume “Espècies per catalogar”, desde la letra hasta la música. Nos habla de esta nueva aventura llamada paternidad, y de la lucha de Peter Pan para intentar evitar lo inevitable. Parece que sea el final, el game over, pero como decíamos antes, siempre habrá un momento para enchufar el Guitar Hero. En el aspecto musical, la canción es una mezcla bastante ecléctica de registros, donde demuestran su habilidad para coger cualquier estilo y hacerlo suyo. Aquí brillan también los arreglos y todas aquellas capas y capas de detalles y sonoridades. El final en clave femenina, fabuloso.
L’arquitecte
Si “Miracles” nos habla de la ansiedad ante el hecho de ser padre, la obligación de madurar y cambiar la forma de hacer las cosas, aquí llega el siguiente paso, que es el eterno sufrimiento de los padres respecto al devenir de los hijos. Quien haya pensado alguna vez en tener uno seguro que ha tenido ideas de cómo le gustaría que fuera este hijo, o incluso ha llegado a plantearse qué debe hacer para que todo salga bien. Esto mismo han hecho aquí estos nuevos padres, poniéndose en la piel de un arquitecto, habituado a planear y diseñar todo. Canción nocturna, tranquila, sin hacer ruido para no despertar el arquitecto, pero con un final que te quita el sueño, las ansiedades y los miedos. Buenos días arquitecto, relájate, y deja hacer.
El matrimoni Arnolfini
El perro verde del disco. La canción que estuvo a punto de quedarse fuera por ser un registro nuevo para Els Amics, y que contrasta con el tono pausado que predomina en el disco. Amigos, tal vez ahora ya no cuela lo del Rock Catalán de “4-3-3“, porque ahora se han atrevido con un Rock & Roll relleno de alegría y buen rollo, que contrasta con una letra de hartazgo al más puro estilo “ Les meves ex i tu “, sin planetas piruleta esta vez. Como tema de Rock no es precisamente rompedor, pero gracias a que incluso cambiando de registro han sabido mantener la esencia, tiene esa alegría tan propia que engancha. Por cierto, también me ha sugerido otra cosa: “rojo o burdeos?” Y no supe qué decir…
Tots els homes d’Escòcia
Acabamos con una canción que nos lleva al agradecido calor de un pub escocés.La canción se arrastra poco a poco, pero cada vez con más fuerza, y con un toque de solemnidad propia de un himno. Una canción emotiva, y con una fusión perfecta entre letra y música. Para cerrar el disco, este oda a la música cantada con sentimiento, una anécdota real que describe muy bien la humildad con la que siempre se ha presentado esta banda. Pero con este trabajo, Joan Enric, Eduard, Ferrán y Dani, han demostrado que ya son mucho más que unos simples “amigos” de las artes.
Y ahora puedes ver la mítica Entrevista Pirata que realizamos a Els Amics de les Arts:
1a parte, 2a parte, 3a parte, 4a parte.
Así como un resumen de su concierto de la Garrinada 2010 en Argentona
Y los vídeos de nuestro proyecto especial
Els Amics de les Arts cantan en Japonés
Habladurías recentes