La Arcadia de Urías

Saludos cosmonautas,

(en català, español más abajo)

“Quina nit la d’aquell dia!” Sens dubte això ho podrem sentir durant anys en boca dels 2.000 amics que ahir van fer trontollar el Palau de la Música amb la seva energia, la seva felicitat, els seus cants, alguna llagrima, i en definitiva, amb la magia de les vetllades musicals memorables. Però amics, i permeteu-me el recurs fàcil, ahir vam fer un cim, un 8.000, ahir a la nit vam fer quelcom dificilment igualable i oblidable.

115 concerts a l’esquena en poc més d’un any per un grup que ha passat en un tres i no res del Do It Yourself en un pis d’estudiants a marcar una època, la del nou Pop català. Però no ens equivoquem, perquè si això segueix com fins ara podem estar segurs de que Els Amics de les Arts seran quelcom més que un grup dins una “nova moda” o “onada musical” (una primer símptoma és que al concerts podem veure a gent de totes les edats, dels més petits als més grans). I és que hi ha coses difícils d’explicar, aquest “amiguisme” s’ha escampat per terres catalanes amb més rapidesa i virulència que la grip A o la moda de les plantes d’eucaliptus. El seguiment que han fet molts dels seus fans de la gira “Bed & Breakfast” no sabem si té precedents en altres grups catalans, però és fàcil trobar persones que en menys d’un any han vist entre 5 i 10 concerts dels Amics (fins i tot n’hi ha que han superat la vintena o quarantena). I aquesta febrada va culminar ahir a la nit amb un Palau de la Música catalana que, malgrat la seva imponència, es va tornar petitíssim, en una perfecta fusió entre els músics i un públic entregat des del minut 0.

Els Amics de les Arts, Palau de la Música Catalana (2011/02/07)

Evidentment, Els Amics això ho tenien garantit, es podria dir que jugaven a casa i sense rival. Però és que aquesta nit no havien de demostrar res a ningú, ja ho havien fet amb el centenar de concerts d’aquest gira, ara tocava celebrar-ho amb tots aquells que els han ajudat a arribar a on son. I malgrat tot, van ser capaços d’oferir un concert ratllant la perfecció en cada moment (us ho diu algú que els ha vist en tots els escenaris possibles, del més gran al més petit). Els assajos dels últims concerts dels monòlegs van donar els seus fruits, i els vam veure més eloqüents que mai, però Amics, “a vegades”, no tot es pot planificar. I és que la cançó que va encendre la metxa del fenomen Amics va convertir-se en un dels moments més emotius de la nit, amb tot el Palau dempeus, oferint a la banda uns aplaudiments que no acabaven mai. Malgrat que fessin l’intent de parlar per a continuar amb el concert, no hi va haver manera, i les cares d’en Dani, l’Eduard, en Joan Enric i en Ferran,  amb una expressió entre la felicitat i la incredulitat (i alguna llagrimeta) van resumir el que s’estava vivint aquella nit.

Va ser el triomf de la forma de fer dels Amics, de la fórmula 2.0 de la proximitat que els ha portat a crear una base de seguidors molt fidels i orgullosos, alguns dels quals van sorprendre la banda amb les gomets verds/confetti gegant de “L’home que treballa fent de gos”, o les imatges i fotocòpies de Bola de Drac per la versió bilingüe de “Per mars i muntanyes”. Sens dubte, ahir es va recollir el que havien sembrat, i la collita no podia haver sortit millor.

I ara què? Els Amics van abandonar el Palau amb la promesa de que ara tocava posar-se a treballar de nou, però entre bambalines. Tenen una missió molt difícil, les expectatives són enormes, i la pressió del proper treball és palpable. Però fins ara Els Amics de les Arts han sabut estar a l’alçada de tots els reptes que s’han proposat, ja fos cantar en japonès o omplir el Palau de la Música. Són el Barça del Pop català, que segueix trencant motlles dia rera dia, i amb el seu 4-3-3, i el bon onze inicial que tenen, estem segurs que podran marcar-se de nou tres punts de glòria, i entrar per la porta principal als anals de la història.

Finalment, volem dir que ha estat per nosaltres tot un honor i una alegria poder participar, encara que hagi estat en alguns detallets insignificants, en aquest “any Amics” tan fabulòs que hem viscut. Un any que segur guardarem en un racó privilegiat de la nostra memòria, i passi el que passi a partir d’ara, quan se’ns pregunti d’aquí a uns anys per “aquell concert dels Amics al Palau” podrem dir orgullosos: “jo hi era, nano”.

GRÀCIES AMICS

Foto de Xavier Mercadé. (A veure si em trobeu per l’esquerra.)

PD: “El Código Da Vinci!!!” Perdoneu, però algú ho havia de dir. (Foto de Xavier Mercadé)

Podeu veure tots els videos “Amics” del blog als següents enllaços:

Els Amics de les Arts: post introductori

Els Amics de les Arts: Concert Garrinada Argentona

Entrevista Pirata: Part 1, Part 2, Part 3, Parts 4 i 5.

Els Amics de les Arts canten en japonès

“Umi o koete, yama o koete” al Saló del Manga

Els Amics de les Arts a l’Fnac

Bed & Kanjis: Tutorial japonès

(español)

“¡Qué noche la de aquel día” Sin duda esto es algo que podremos escuchar en boca de los 2.000 amigos que ayer hicieron temblar el Palau de la Música con su energía, felicitad, sus cánticos, alguna lagrima, y en definitiva, con la magia de las veladas musicales memorables. Pero amigos, y permitidme el recurso fácil, ayer hicimos cumbre, un 8.000, ayer por la noche hicimos algo difícilmente igualable y olvidable.

115 conciertos a la espalda en poco más de un año para un grupo que ha pasado en un plis plas del Do It Yourself en un piso de estudiantes a marcar una época, la del nuevo Pop Catalán. Pero no nos equivoquemos, porque si esto sigue como hasta ahora podemos estar seguros de que Els Amics de les Arts serán algo más que un grupo dentro de una “nueva moda” u “onda musical” (el primer símptoma es que tienen público de todas las edades). Y es que hay cosas difíciles de explicar, este “amiguismo” se ha esparcido por tierras catalanas con más rapidez y virulencia que la gripe A o la moda de las plantas de eucaliptus. El seguimiento que han hecho muchos de sus fans de la gira “Bed & Breakfast” no sabemos si tienen precedentes en otros grupos catalanes, pero es fácil encontrar personas que en menos de un año hayan visto entre 5 y 10 conciertos de Els Amics (incluso los hay que han superado la veintena o cuarentena. Y esta fiebre culminó ayer noche en un Palau de la Música Catalana que, a pesar de su imponencia, empequeñeció, en una perfecta fusión entre músicos y un público entregado desde el minuto 0.

Evidentemente, Els Amics tenían la garantía de ello, se podría decir que jugaban en casa y sin rival. Pero es que esta noche no tenían que demostrar nada a nadie, ya lo habían hecho con el centenar de conciertos de esta gira, ahora tocaba celebrarlo con todos aquellos que les han ayudado a llegar donde están. Y a pesar de todo, fueron capaces de ofrecer un concierto rallando la perfección en cada momento (os lo dice alguien que les ha visto en todos los escenarios posibles, del más grande al más pequeño). Los ensayos de los últimos conciertos de los monólogos dieron sus frutos, y les vimos más elocuentes que nunca, pero Amigos, “a vegades”, no todo se puede planificar. Y es que la canción que encendió la mecha del fenómeno Amics se convirtió en uno de los momentos más emotivos de la noche, con todo el Palay de pie, ofreciendo a la banda unos aplausos que no terminaban nunca. A pesar de que ellos hiciesen el intento de hablar y continuar el concierto, no hubo manera, y las caras de Dani, Eduard, Joan Enric y Ferran, con una expresión entre la felicidad y la incredulidad (y alguna lagrimita), resumieron lo que se estaba viviendo esa noche.

Fue el triunfo de la forma de hacer de els Amics, de la fórmula 2.0 de la proximidad que les ha llevado a crear una base de seguidores fieles y orgullosos, algunos de los cuales sorprendieron a la banda con sus “gomets verds” en “L’home que treballa fent de gos”, o las imágenes y fotocopias de Dragon Ball para la versión bilingüe de “Per mars i muntanyes”. Sin duda, ayer por la noche se recogieron los frutos que habían sembrado, y la cosecha no podría haber salido mejor.

¿Y ahora qué? Els Amics abandonaron el Palau con la promesa de que a partir de ahora tocaba ponerse a trabajar de nuevo, pero entre bambalinas. Tienen una misión muy difícil, las expectativas son enormes, y la presión con el próximo trabajo es palpable. Pero hasta ahora Els Amics de les Arts han sabido estar a la altura de todos los retos que se han propuesto, ya sea cantar en japonés o llenar el Palau de la Música. Son el Barça del Pop Catalán, que siguen rompiendo moldes día a día, con su 4-3-3, y el buen once inicial que tienen, estamos seguros de que podrán marcar de nuevo tres puntos de gloria, y entrar por la puerta principal en los anales de la historia.

Finalmente, queríamos decir que para nosotros ha sido todo un honor y una alegría poder participar, aunque haya sido en algunos detalles insignificantes, en este “año Amics” tan fabuloso que hemos vivido. Un año que seguro guardaremos en un rincón privilegiado de nuestra memoria, y pase lo que pase a partir de ahora, cuando se nos pregunte dentro de unos años por “ese concierto de Els Amics en el Palau” podremos decir orgullosos: “yo estuve ahí, chaval”.

GRÀCIES AMICS